red yellow blue

jean arp, werner berges, jakob bill, lanfranco bombelli, beppe bonetti, joan brossa, mary callery, rafael canogar, tom carr, hannah collins, ivan chermayeff, marcel duchamp, xavi déu, adolfo estrada, peter fillingham, dario grossi, richard hamilton, marine hugonnier, alfredo jaar, jasper johns, r.b. kitaj, sol lewitt, richard-paul lohse, joan miró, françois morellet, bruno munari, carlos pazos, perejaume, jaume plensa, dieter roth, francesc ruiz abad, giuseppe santomaso, albert serra, antoni tàpies, rosa tharrats, jordi vayreda, lluís ventós, laura white

_

 

els colors primaris són gairebé com els nombres primers de la nostra experiència visual i vital.

 

si la sang no fos roja com és, si el fluid essencial del cos i de la vida no tingués aquest color, ¿podríem considerar el vermell un color primari? diguem-ho altrament: si el cel no fos blau com és, i si aquella mena de bassals enyorats de la volta del firmament que són els oceans no fossin blaus, amb tota la gradació que correspongui a la fondària marina i a la incidència de la llum damunt la pell de l’aigua, ¿què en diríem, d’aquest color? ¿gosaríem pregonar-ne la condició primària?

 

¿i què passaria si el foc se’ns mostrés amb un color diferent del groc? ¿o si la terra sembrada no esclatés, mesos més tard d’haver-hi fet ploure pacientment les llavors, en la rossor nutrícia del cereal (l’espiga altiva i orgullosa del blat, la més servil i colltorta de l’ordi)?

 

aquests tres colors són primaris —primers i primigenis— perquè, abans que els altres, ells ja es complaïen a tacar el món amb les seves ombres festives. abans que els aliatges entre colors, aquests tres ja devien pretendre emular la nuditat del blanc. pensem en la llunyania de la mirada, que es pinta tota de blau: muntanyes que blavegen, l’ànim que, com diu la llengua anglesa, se sent blau, també.

 

considerem la rojor de tants fruits delitosos, que ens sadollen, primer, la mirada, i, tot seguit, la set: la cirera i els nabius, la síndria i la maduixa. vermells i, molts d’ells, amb una vaga forma de cor.

 

afigurem-nos una llum que no depengués del sol i que, doncs, se’ns mostrés ni que fos amb un groc destenyit, potser una mica lacti, com la llum malaltissa d’un matí núvol. aquell groc irreductible de la llum que avala i procura la claror de la nostra consciència.

 

¿i què seria de l’art de jasper johns sense aquesta tríada de colors?

 

 

cesca castellví llavina

exposició del 10 d’agost al 13 de setembre del 2020

Share: