“mites i màscares” de román yñán

el temps del mite és un temps tangencial i polifònic. és tangencial perquè apareix als marges del present, amb el qual cohabita, però sempre com una punció en la distància, com una possibilitat remota que frega la realitat en un únic punt, aquell punt fràgil en el qual el real i l’irreal s’acaronen i entren en conflicte, i en el qual és més fàcil perdre’s que trobar-se. aquesta coexistència no té res a veure amb les sinuositats de la imaginació; tal i com ens han ensenyat els lògics modals, des d’arthur n. prior fins a kit fine, no és que la realitat i el mite siguin regions separades, sinó que ambdues arrelen en les aigües profundes del sentit comú. per altra banda, el mite és polifònic perquè brolla d’una pluralitat de veus, perquè es construeix a través de l’anècdota i les diferents versions d’un mateix relat en el si d’una comunitat.

 

tant en l’obra d’albert serra com en la de román yñán (sant adrià de besòs, 1976) la comunitat funciona com a font i substrat d’un imaginari mític que produeix, reprodueix i autogestiona constantment els seus relats i les seves imatges. un bon exemple d’això és la sèrie self & son d’yñán, que s’integra en un cicle de fotografies molt més ampli dedicat exclusivament a la seva vida familiar (un dietari fotogràfic obert i en procés, molt similar, de fet, al cicle de mites i màscares). en aquesta sèrie, yñán -en un acte de conversió dels rols familiars que és, al mateix temps, una subversió visual- cedeix la càmera al seu ll tomás per a que retrati la família en el dia a dia. self & son és un projecte que no es pot entendre sense el seu revers, this is happening, «un bloc de notes», segons l’autor, «on la línia que separa el pare de família del fotògraf/artista es difumina i la fotograa es converteix en joc». de la mateixa manera, l’intercanvi de papers és una pràctica habitual durant els rodatges d’andergraun films, on un assistent d’art es pot acabar convertint inesperadament en actor, o la productora executiva (montse triola), alhora que actua, va generant noves dins la pel·lícula a través de comentaris entre escena i escena, mentre dina o li posen la perruca.

per a serra el guió és una cosa mentale i un ambient, una comparsa col·lectiva i una sèrie de coordenades emocionals que, en un moment donat, poden servir per ubicar l’acció, però que en cap cas l’han de constrènyer. les fotos de román yñan capten molt bé aquestes atmosferes, que van mutant amb cada projecte -les atmosferes canvien, però les llegendes de la comunitat es mantenen: lluís carbó tant pot fer el paper de quixot com el de rei mag, així com lluís serrat encarna a cada pel·lícula un nou personatge: sanxo (honor de cavalleria), el servent pompeu (història de la meva mort), rainer werner fassbinder (els tres porquets), armin (liberté), etc.

 

mites i màscares és, també, un viatge a través d’aquestes atmosferes, des dels cels oberts i l’alegria solar d’honor de cavalleria fins a les conxorxes del desig nocturn de liberté. román yñán contraposa les trames de branques, fulles i troncs del bosc d’eucaliptus on es va filmar l’última pel·lícula amb els retrats dels actors i les actrius -una oposició que situa en el mateix pla ontològic la vida vegetativa dels arbres i les pulsions eròtiques, mecàniques, dels llibertins. la naturalesa -humana i no humana- no és cruel ni salvatge; senzillament és, creix, es propaga o expira com un matoll sec. tant en román yñán com en serra, molt sovint, els elements naturals operen com a correlat dels personatges, ampliant o matisant les qualitats psicològiques.

 

román yñán, com a col·laborador habitual dels rodatges d’albert serra, ha documentat bona part del món del cineasta i el seu treball fotogràc fa de nexe d’unió entre el cinema radical del banyolí i la fotografia més lliure i directa.

la sèrie mites i màscares desplega un arc cronològic que s’inicia el 2004 amb el rodatge d’honor de cavalleria als voltants de sant climent sescebes i altres localitzacions de l’alt empordà (presentada dos anys més tard a la quinzaine des réalisateurs de cannes) i es tanca amb la filmació de liberté al sur de portugal el setembre de 2018 (estrenada recentment a la secció un certain regard de cannes, on es va endur el premi especial del jurat).

la mostra es divideix en quatre grups fotogràfics, cadascun corresponent a una pel·lícula diferent: honor de cavalleria (2006), el cant dels ocells (2008), història de la meva mort (2013) i liberté (2019). el color, les textures i el tractament fotogràfic de cada grup intenten endinsar-nos en la particular sensació de present dels rodatges: l’ascetisme lluminós de el cant dels ocells, l’exubèrancia caòtica i frondosa d’història de la meva mort… amb aquest cicle fotogràfic yñán ens apropa a una experiència que albert serra ha defensat sempre com a incomunicable. l’única llei és la llei de la presència. i román yñán va ser-hi.

gabriel ventura

 

exposició del 6 al 31 de juliol del 2019

Share: