Galería Cadaqués Galería Cadaqués

black & white

El blanc i el negre no són extrems de cap univers. El blanc no és pas l’oposat del negre, ni aquest és adversari de l’altre. No és, el blanc, la suma fosa de tots els colors. No és, el negre, l’anorreament de tots els colors. No hi ha matisos, ni gradacions, ni escales entre el blanc i el negre, perquè blanc i negre són colors, colors distints, com també ho són l’ocre i el magenta, el siena de la teula i el terra dels boscos, el roig encès de la cirera i el gris rata, el groc eixarreït dels líquens i el blau dels impossibles, el sanguina i el turquesa.

Les peces dels escacs, en comptes de blanques i negres, podrien haver estat vermelles i verdes, com la bandera de Portugal. El color de l’ombra que fa una peça blanca és exactament igual que el color de l’ombra que fa una peça negra.

Si el lila és el color d’algunes prunes, el blanc és del cel amortallat per núvols. Si el daurat és el color de la palla cremada dels rostolls, el negre és més aviat el color de l’esplanada cèlica abans que s’ompli de lluernes i abans, també, que Juan Larrea en publiqués els secrets.

El blanc i el negre són colors, però són, certament, dos colors essencials, que s’han alternat, al cap del temps, la representació simbòlica del dol. Ara bé, ¿són realment colors, el blanc i el negre?

¿Per què el blanc ha de representar, millor que cap altre color, el silenci? ¿No ho faria igual de bé, el negre? ¿Per què el negre s’ha d’endur, de totes totes, la representació pictòrica de la nit? ¿No hi ha, també, nits blanques que sovint són les que més recordem?

Qui sap per què, solem pensar en un color fosc, quan fem referència al fons de les coses. I en un de ben clar, en canvi, quan ens figurem la manifestació de la llum. En l’exposició que se’t disposa, el clar i el fosc són les úniques guies d’un itinerari eclèctic pel fons i per la història de la Galeria Cadaqués —des de l’art concret al conceptual, passant per la nova figuració, el pop art i la fotografia—. Un viatge radical que pretén tornar als orígens de la galeria tot des-cobrint mostres d’alguns dels artistes més enlluernadors dels últims temps.

Joan Brossa, en els seus Poemes de seny i cabell, va deixar escrits aquests versos:

Pot de pintura blanca.

Un campament de guixaires al Pol.

Pot de pintura negra.

Un negre robant carbó

en una foradada.

¿Per què el blanc i el negre haurien de ser colors que tensin l’art de Sant Martí —un, en una banda; l’altre, en l’altra—, com els fonaments encarats d’un pont entre els quals hi ha l’ull d’arc apuntat que obre el pas per on corre l’aigua o reposa la sequera? ¿No reflecteix l’aigua del riu igual de nítida i harmoniosament el núvol fosc, amenaçador de tan negre, que fa una estona era tot just color de gos com fuig amb un ribet vermellós, i aquella lluna muníficament blanca que, quan es començava a alçar per damunt dels teulats de la ciutat de Florència, era de color carbassa mat i que sembla que hagi fet un procés de maduració invers?

El blanc i el negre no són extrems de cap univers. Són la celebració abstracta i perfecta dels colors en què s’abeura l’ull humà.

Cesca Castellví Llavina

 

exposició del 10 d’agost al 15 de setembre del 2019

Share: